Un comerciant Alemany, enriquit, Henry Schliemann, afeccionat entusiasta i que havia adquirit la ciutadania nordamericana, va decidir que resoldria el problema de la situació de Troia, mitjançant excavacions arqueològiques. Va exacavar durant tres anys, i el 14 de juliol de 1873, quan estava a punt de posar final a la campanya, va descobrir un objecte d’or i després moltes més jòies. Era el “Tresor de Príam”. Poc després va engalanar la sea esposa, que era grega, amb les “jòes d’Hècabe” que els aqueus aparentment havien oblidat en aquell lloc. Sofia Schliemann va infantar una Andròmaca el 1871 i un Agamèmnon el 1878. D’aquesta manera es varen reconciliar els adversaris que s’havien enfrentat en Troia. Durant algun temps, el tresor de Príam o d’Hècabe va romandre en Berlin. Va desapareixer des del 1945 fins que els rusos revelaren que aquest botí de guerra es trobava a Moscú. Però no era el tresor de Príam.
martes, 24 de noviembre de 2009
L’arqueologia ha progresat des dels tems de Schliemann. Onze “Troies” s’han succeït en Hissarlik, de les quals le vuitena és grega i l’onzena, romana. La del “Tresor de Príam” és Troia II, que va floreixer en els Dardanels entre el 2500 i el 2200 a.C, un mileni llarg abans de la guerra de Troia, segons la cronología dels antics. Per a coneixer una Troia que existís en els segles XIII o XII a,C i que fos destruïda pels homes és necessari estudiar les ruïnes que els arqueòlegs han bateixat com a Troia VII, una ciutat d’escasa importància, els murs de la qual no haguessin ressistit el setge de deu anys.
Qui vulgui fer-se una imatge de Troia homèrica no ha de viatjar al turó de Hissarlik. Les guies turístiques de Turquia reconeixen que el lloc és decepcionant. Convé més llegir-se La Ilíada o contemplar una col·lecció de ceràmiques gregues, en què estan representats molts episodis d’aquesta guerra llegendària.
Amb tot, Heinrich Schliemann encara hauria de meravellar el món. En 1876, va descubrir Micenes, al nordest del Peloponnès, un conjunt de sepultures reals. Un dels esquelets portaven una màscara d’or, que l’excavador va atribuir immediatament a Agamèmnon. I no va trigar en avisar al rei de Grècia, Jordi I, que havia trobat la tomba d’Agamèmnon.
Amb tot, Heinrich Schliemann encara hauria de meravellar el món. En 1876, va descubrir Micenes, al nordest del Peloponnès, un conjunt de sepultures reals. Un dels esquelets portaven una màscara d’or, que l’excavador va atribuir immediatament a Agamèmnon. I no va trigar en avisar al rei de Grècia, Jordi I, que havia trobat la tomba d’Agamèmnon.
La invasió dels aqueus i decadència de la civilització minoica
Durant el segle XVI a.C tots els palaus i nuclis urbans són destruïts per terratrèmols i solament és reconstruït Cnosos. Al segle següent, els aqueus, que provenien del continent, comencen a establir-se a Creta i vers el 1450 a.C un príncep micènic governa l’illa des del palau de Cnosos. Els cretencs abandonen els palaus. Durant el fracasat aixecament dels cretencs contra els aqueus i l’incendi i destrucció del palau de Cnosos (1425 a.C) el domini micènic s’afiança definitivament.
La civilització micènica (1600-1100). Raça dels herois
Literàriament coneixem la civilització micènica pels poemas homèrics la Ilíada i l’Odissea, per les tragèdies antigues i també pels mitògrafs Cal·límac, Diodor, Apol·lodor, Plutarc i Pausànies, els quals recullen una sèrie de llegendes d’aquest periode, però amb enormes deformacions L’arqueologia, amb les excavacions iniciades per Henri Shliemann i W.Dorpfeld a Tròia (des de 1870), després a Micenas, a Tirint, a Orcomene i moltes altres, i per l’altra, l’epigrafia, amb el desxiframent de tauletes d’argila escrites en sil·labari lineal B, per part de Michael Ventris, han ajudat a esclarir els esdeveniments històrics i socials d’aquesta època envoltada pel mite i la llegenda.
Trets específics de la civilització micènica:
-Al contrari de la civilització minoica, caracteritzada per domini dels palaus, la cvilització micènica es caraceritza per l’abundància i poder de les ciutadelles.
-L’existència d’una casta guerrera
-Explotació dels camperols
-Enriquiment de la gent del mar.
-Al contrari de la civilització minoica, caracteritzada per domini dels palaus, la cvilització micènica es caraceritza per l’abundància i poder de les ciutadelles.
-L’existència d’una casta guerrera
-Explotació dels camperols
-Enriquiment de la gent del mar.
Una casta guerrera viva en fortificaions o ciutadelles
Algunes famílies instal·lades en les viles regnen en nom de les divinitats sobre un poble de soldats, de camperols, ramaders, artesans, mariners i d’aventurers. Aquests són en principi les famílies de Proitos i d’Euristeu a Tirint; de Sísif i de Bel·lerofont a Corint; de Perseu i dels Atrides a Àrgos i a Micenes; dels Tindàrides a Esparta, dels Labdàcides (Laios, Èdip, Eteocles, Polinix) i d’Amfitrió (pare d’Hèracles i Ificless) a Tebes; de Nestor a Pilos, d’Aison (pare de Jàson) a Iolcos; d’Erecteu, dels Pandiònides, dels Egeides (Egeu, pare de Tesseu) a Atenes; de Peleu (pare d’Aquil·leu) a Pítia; d’Ixion entre els lapites, de Salmoneus a Èlide; d’Oineu i de Meleagre a Calidon; d’Aiax a Salamina; de Laertes (pare d’Odisseu) a Ítaca.
Després del desxiframent de les taulets d’argila, sembla que en realitat el poder va ser repartit, al final del segle XIII, entre diversos caps: el rei-sacerdot (wanax), el duc o cap de la tribu en armes (lawagetas), el governador o Batlle del Palau (ekelyawoon) i diversos alts dignataris (equites, comte, telesta, baró, karux, herald sagrat, ereuetas, inspectors, coretees o recolectors) exercien la seva autoritat sobre un cert nombre de funcionaris i d’escribes: una administración burocràtica que ho enregistra tot i ho controla tot. A Cnosos havia més de quaranta oficines.
Pel Palau sagrat i la seva gran sala de recepción (Megaró) treballa un gran nombre de cosos d’oficis. Primer, els constructors de monuments “ciclopis”, fortaleses o tombes, perquè la llegenda, a l’època clàssica els atribuïa a paletes sobrehumans, els ciclops (en efecte, el dintell de la porta dels Lleons i la clau de volta del Tresor d’Àtreu a Micenes pesen més de 120 tones i ha estat necessari tot un sistema de plans inclinats i de rodes per posar-les al seu lloc). Després els fusters, els decoradors, pintors, ebenistes, orfebres, etc. Un bon nombre d’ells arriben de les canteres de l’Orient Pròxim, de Fenícia, de Xipre, de Lícia i de Cària.
Els ferrers o més aviat els treballadors del coure i del bronze constituïen corporacions poderoses. Quatre-cents d’entre ells, amb els seus ajudants, els seus aprenents, els seus esclaus, estaven repartits en els vint-i-quatre poblats del reialme de Pilos. Alguns tenen un ofici, un impost, talasiya, i reven del Palau una assignación de metall a tractar. Posseeixen terres i rendes. Estan dispensats de certs impostos i juguen un paper més important en les èpoques de mobilitazció general, quan es tracta d’armar les tropes.
Els perfumistes o destil·ladors d’ungüents, aleiphazooï, tenen també un lloc eminent, perquè els perfums i les aromes serveixen tant per als vius com per als morts, per als sacerdots i per als prínceps com per als simulacres dels déus, per això es perfumen els vins, els aliments, fins i tot els mobles.. Una gran part de les exportacions consisteix en olis de sàlvia, del jonc i de rosa.
Els perfumistes o destil·ladors d’ungüents, aleiphazooï, tenen també un lloc eminent, perquè els perfums i les aromes serveixen tant per als vius com per als morts, per als sacerdots i per als prínceps com per als simulacres dels déus, per això es perfumen els vins, els aliments, fins i tot els mobles.. Una gran part de les exportacions consisteix en olis de sàlvia, del jonc i de rosa.
Cada vila tenia el seus terrissaires, car quasi tots els recipients eren d’argila, des d’un vas per beure fins al gran cofre que servia de sarcófag. S’en coneixen una trentena. Les formes més demanades, vers el 1250, eren el bol profund amb dues nanses horitzontals, la copa de peu llarg, tubular i amb dues nanses verticals, el càntir amb una nansa, la cràtera o mesclador, el vas. La decoración varia d’una generació a l’altra. Es prefereix el pop, la flor del Lotus, les palmes i les conquilles estilitzades. Al palau treballaven un gran nombre de tallers tèxtils de lli i de llana i de la confección sota la direcció d’intendents i contramestres. L’exportació de tapissos i dels vestis constituïa, amb la dels vins i dels perfums, la font més important de les rendes palacials. Les obreres i els seus infants es pagaven en espècies. L’ús de colorants tenien molta importància.
Per bé que el Palau, guardat pels animals heràldics (lleons, grifons, sfinx), sigui tot ell sagrat, hi havia a la ciutadella diverses sales, sovint disposades en enfilada, reservades al culte. Les divinitats hi són representades pintades sobre el gix sec, o sota la forma de petits ídols d’argila. Les ofrenes estaven dispositades sobre banquetes i els líquids vessats en fosses. Els textos es escriptura lineal B ens dónen aconeixer el nom de diversos olímpics, Zeus, Hera i els seus fills. Un clergat nombrós, que disposava de grans dominis, servia el culte. Nois i noies anomenats esclaus o oblats es consagraven al servei diví. Els sacrificis humans, en cas de danys extrems, no semblaven estar exclosos.
Una casta guerrera
Quasi un terç de les pintures, dels relleus dels gravats d’aquesta època representen escenas de combats. Centenars de documents escrits a Pilos i a Knosos fan l’inventari del material de guerra, fixen els contingents o atorguen permisos i despeses. Es distingeix dues categories de gent de guerra:
tropes regulars: comandades pel “duc” (lawagetas) i pels oficials, repartides en cosos o comandaments (oka) s’estacionen a les guarnicions. L’exèrcit d’elit son els carros de combat. El carro de guerra era una plataforma amb dues altes rodes de quatre radis, amb un caixó d’estacada o de cuir, amb un timó i amb un jou per a dos cavalls. L’escuder condueix i atura el tir. El conductor del carro pot llançar en plena cursa una javalina i baixar al terra emprant una llarga espasa de bronze o una daga, en el cos a cos. Els infants, amb casc, amb cuirasa, calçats, estan armats d’un llarg escut semi-cilíndric o ovoide, en cuir, d’una llança d’estoc, d’un glavi o bé d’un arc amb fletxes.
tropes regulars: comandades pel “duc” (lawagetas) i pels oficials, repartides en cosos o comandaments (oka) s’estacionen a les guarnicions. L’exèrcit d’elit son els carros de combat. El carro de guerra era una plataforma amb dues altes rodes de quatre radis, amb un caixó d’estacada o de cuir, amb un timó i amb un jou per a dos cavalls. L’escuder condueix i atura el tir. El conductor del carro pot llançar en plena cursa una javalina i baixar al terra emprant una llarga espasa de bronze o una daga, en el cos a cos. Els infants, amb casc, amb cuirasa, calçats, estan armats d’un llarg escut semi-cilíndric o ovoide, en cuir, d’una llança d’estoc, d’un glavi o bé d’un arc amb fletxes.
Aquells que la seva tribu destina a fer la guerra s’agrupen en confraries més o menys disfressats, i segueixen un entrenament metòdic: els espartes, els flegeus, els egeides, els centaures, els pal·làntides, els curets de la llegenda apareixen en questes societats de formació militar.
Cap exèrcit del segle XIII inicia una campanya sense consultar els endevins (Tiresies o Calques de la Ilíada), sense adressar pregàries i veus als déus de la guerra (Ares), sense conjurar els déus enemics i sense fer sacrificis, de vegades humans (Ifigenia) i les onze persones consagrades als deus de Pilos.
Cap exèrcit del segle XIII inicia una campanya sense consultar els endevins (Tiresies o Calques de la Ilíada), sense adressar pregàries i veus als déus de la guerra (Ares), sense conjurar els déus enemics i sense fer sacrificis, de vegades humans (Ifigenia) i les onze persones consagrades als deus de Pilos.
Quan els guerrers moren, els seus companys d’armes els enterren en una fossa amb alguns vasos i amunteguen sobre la tomba una mica de terra i de pedres. Els supervivients es repartien, a sort, els bens de l’amic desparegut i de vegades en concursos esportius, origen dels Grans Jocs. El botí capturat a l’enemic pertany als caps en primer lloc.
Els cossos francs dels “herois” o campions: un heroi com Hèracles, Bel·lerofont, Èdip o Tesseu prefereix, en les batalles regulars els enfrontaments solitaris en combats singulars o agrupar-se en una banda de camarades on cadascun mostra la seva força física, el seu geni o la seva paciència.
L’heroi té un naixement obscur i és en primer lloc un extranger al seu país, un bastard, un pària. Ha de fer oblidar la seva condició per un acte de bravura i o un esforç sobrehumà, per una cacera extraordinària (senglar de Calidó, lleo de Nemea, etc), per l’ús d’una arma particular (doble destral de Tesseu, maça d’Hèracles) i d’un signe distitintiu (calçat de Jàson, peu deformat d’Èdip, cicatriu d’Odisseu). Format entre pastors, a la guerrilla, el conductor d’homes s’assembla bastant a un bandit o a un lladre de ramats constitueix l’amenaça permanente de les dinasties micèniques.
Els cossos francs dels “herois” o campions: un heroi com Hèracles, Bel·lerofont, Èdip o Tesseu prefereix, en les batalles regulars els enfrontaments solitaris en combats singulars o agrupar-se en una banda de camarades on cadascun mostra la seva força física, el seu geni o la seva paciència.
L’heroi té un naixement obscur i és en primer lloc un extranger al seu país, un bastard, un pària. Ha de fer oblidar la seva condició per un acte de bravura i o un esforç sobrehumà, per una cacera extraordinària (senglar de Calidó, lleo de Nemea, etc), per l’ús d’una arma particular (doble destral de Tesseu, maça d’Hèracles) i d’un signe distitintiu (calçat de Jàson, peu deformat d’Èdip, cicatriu d’Odisseu). Format entre pastors, a la guerrilla, el conductor d’homes s’assembla bastant a un bandit o a un lladre de ramats constitueix l’amenaça permanente de les dinasties micèniques.
Els textos en lineal B, contemporanis a l’incendi dels palaus vers el 1220, testimonien una edat de crisi i inseguretat generalitzada: de tot arreu es mobilitzen les tropes, es requisa el bronze disponible, es forja les armes, es recapten taxes de guerra en or, en teles de lli, en equipaments. Aquests textos confirmen allò que nosaltres encara percebem de les fortificacions de les ciutadelles i allò que l’epopeia ens ensenya de la guerra de Troia i del setge de Tebes de les set portes.
La gent de la terra
El seu hàbitat comporta cinc tipus o més: casa de tova, cases de tàpia sobre enllatat, obres de runa associada a la pedra, la fusta o el morter, sobre un basement de roques desbastades, cases de pedra seca, morades rupestres. Hi ha grans cases, però molts hàbitats dispersos; es troben més de set centes a la fi del s XIII a Grècia i a les illes.
En relació a la ramaderia, havia més pastors o peregrins que agricultors o sedentaris, es distingeixen dels seus predecesors del món egeà per la possessió de ramats de cavalls i bous.
En relació a la ramaderia, havia més pastors o peregrins que agricultors o sedentaris, es distingeixen dels seus predecesors del món egeà per la possessió de ramats de cavalls i bous.
A les tauletes de l’escriba 103 es llegeix una veritable estratègia de producció de llana per l’any següent (vers 1300): el 30% serà tractat en els tallers que depenen del recol·lector, per 600 ó 900 dones i alguns centenars d’homes, pagats en espècies i en peces, l’altre 70% serà tractat a domicili.
Aquests són els ramaders que han assegurat la prosperitat del món, però al mateix temps representarà la seva ruïna: per una banda, per l’acceleració del desforestament i de l’erosió del sól i per l’altra el desenvolupament del nomadisme i la transhumància han desenvolupat un esperit d’independència que explica, millor que la guerra extrangera, la ruïna final dels palaus.
Aquests són els ramaders que han assegurat la prosperitat del món, però al mateix temps representarà la seva ruïna: per una banda, per l’acceleració del desforestament i de l’erosió del sól i per l’altra el desenvolupament del nomadisme i la transhumància han desenvolupat un esperit d’independència que explica, millor que la guerra extrangera, la ruïna final dels palaus.
L'agricultura
Moltes diferències apareixen en la condició dels agricultors:
Qasiresu (basileus): senyor local
Moroqa: camperol franc
Kotonoko: camperol d’un lot de terres
K(i)tita: colon
Kamaeu(s): masover
Doeros(s) (doulos): serf
Erithoï, a(s)ket(i)riya(i): obrers agrícoles
Les mateixes diferències en el règim de les finques:
Temene: dominis reservats als prínceps i als victoriosos
Ktonai ktimenaï: parcel·les de fundació o bens fons, que pertanyien sovint al clergat i als funcionaris (telestaï) de la monarquia
Ktonaï kekeismenaï: parcel·les de repartiment, que el consell de la comunitat (damos) atorgava cada any: al costat de les terres privades existia un domini públic o col·lectiu on els explotadors sols tenien un usufructe momentani
Qasiresu (basileus): senyor local
Moroqa: camperol franc
Kotonoko: camperol d’un lot de terres
K(i)tita: colon
Kamaeu(s): masover
Doeros(s) (doulos): serf
Erithoï, a(s)ket(i)riya(i): obrers agrícoles
Les mateixes diferències en el règim de les finques:
Temene: dominis reservats als prínceps i als victoriosos
Ktonai ktimenaï: parcel·les de fundació o bens fons, que pertanyien sovint al clergat i als funcionaris (telestaï) de la monarquia
Ktonaï kekeismenaï: parcel·les de repartiment, que el consell de la comunitat (damos) atorgava cada any: al costat de les terres privades existia un domini públic o col·lectiu on els explotadors sols tenien un usufructe momentani
La major part de les possessions (temures) són minúscules i sotmeses a l’impost i al doble treball. Els conreadors són gravats, no per la superfície sembrada, ni pel rendiment, sinó pel volum de sement necessari teòricament d’una possessió donada. Sembla que cap progrés es manifesta en les pràctiques agricoles, després de l’inici de l’Edat de Bronze, ni tan sols en les pràctiques religioses (cultes ctònics, cultes dels rius i de les cavernes). Però de tots els cultius, els caps dels estats micènics han estimulat més el cultiu del lli. Per raons econòmiques i militars, els controladors exigien quantitats cada vegada més gran de lli, sigui en gra, sigui en fil. Finalment, aquest cultiu ha arruïnat l’economia rural.
La gent del mar
Disposaven de nombrosos tipus d’embarcacions, xalanes, vaixells mercants, canoes, piragües, rais, però el més original és el vaixell llarg, espècie de creuer lleuger, amb les característiques següents:
De 30 a 33 metres de llargària i un 5 metes d’amplada; un pont de doble gallarda; sobre una quilla horitzontal, una proa i una popa verticals, adornades d’emblemes; el baix de la proa està fortificada amb un curt esperó; un màstil de resines de 10 a 12 metres d’alt, subjectat per una anella de metall; una vela rectangular (130 metes quadrats) sobre una sola verga feta de dues antenes; dos rems de govern provistos d’u màneg oblic; mantellets per a penjar els escuts; 50 remers, 25 a babor i 25 a estribor; un timoner i un pilot; un cap de xusma i sis o set homes d’equipatge o de guerra.
De 30 a 33 metres de llargària i un 5 metes d’amplada; un pont de doble gallarda; sobre una quilla horitzontal, una proa i una popa verticals, adornades d’emblemes; el baix de la proa està fortificada amb un curt esperó; un màstil de resines de 10 a 12 metres d’alt, subjectat per una anella de metall; una vela rectangular (130 metes quadrats) sobre una sola verga feta de dues antenes; dos rems de govern provistos d’u màneg oblic; mantellets per a penjar els escuts; 50 remers, 25 a babor i 25 a estribor; un timoner i un pilot; un cap de xusma i sis o set homes d’equipatge o de guerra.
Els micènics practivaen la pesca a la llinya, a la xarxa, a l’almadrava i a l’arpó. Si creiem Homer, els peixos i les clòtxines sols servien d’aliment als pobres. Per les necessitats de la indústria dels colorants es pescava el múrex. Exportaven els teixit, el vi, olis, vasos i joies. Importaven minerals, bronze, fustes rares, ivori, metalls preciosos, perfums, fibres de papir, medicaments de Líbia, Fenícia, de Xipre, vers ciutats més enllà dels Dardanels vers el Mar Negre. Se celebren legendàries expedicions de la nau Argo (“La Ràpida”. Jàson i els Argonautes) al mar Negre i a l’estet de Messina.
Nombrosos aventurers s’enrolaven com a mercenaris en les tropes de l’Àsia Menor, de Fenícia, de Palestina, d’Egipte (epoeies de Perseu, Bel·lerofont, Hèracles, Tesseu, Calcas, Mopsos). Els micènics aconseguien en els seus viatges no solament els objectes de luxe i dels usos administratius (comptabilitat, inventaris, taxes) i comercials (lletres, us de segells), sinó també les idees, cultes (Afrodita de Xipre, Àrtemis de Lídia, Apol·lo de Lícia) els mites (Sfinx, Proteu, Sirenes, Scil·la).
L'aportació micènica a la civilització hel·lènica
No s’ha conservat cap document literari propiament dit, a no ser per l’escriptura lineal B i perquè els micenics tenien inscrita una part important de la seva història en els monuments ciclopis, en els seus cultes, en els seus mites, en les seves epopeies, en els seus usos esportius, on els grecs han guardat més o menys fidelment el record fins al moment en què, al segle VIII a.C, han fixat, en una escritura nova, les seves tradicions.
El "retorn dels heràclides" i les edats obscures de l'epopeia
Tres segles aparentment sense història: L’Edat Fosca (XI, X, IX a.C): Des de la fi del segle XII, a.C en què cremen al Peloponnès i a Creta els darrers palaus d’una civilització moribunda, fins a l’inici del segle VIII a.C, en què es pot donar una data dels esdeveniments, Grècia sembla submergir-se en les tenebres: quaranta anys després de la guerra de Troia segons Tucídides, és a dir, vers el 1100 a.C, els descendents d’Hèracles, Ilos, Aristomac i Tèmenos, atreien amb ells els pastors doris des de les muntanyes del Pinde i de l’Eta i penetraren a Grècia. Es diu en general que es tracta d’una Època Medieval dòria, durant la qual retrocedeix a Grècia l’agricultura, el comerç, la indústria, a favor de la ramaderia i es desenvolupen les razzies de la guerra de represàlies. Cap invent a assenyalar; les tècniques s’estanquen. L’escena de la història és aleshores ocupada pels fenicis, mestres del mar des del 1100 fins al 770 a.C, pel poble d’Israel, dominador de Palestina (David i Salomó) i pels asiris, dominadors d’Anatòlia Oriental.
Algunes dades arqueològiques
Les capitals aquees es troben en ruïnes, les terres conreades estan ocupades per poblacions de pastors, que es tornen sedentàries lentament i que, armades de ferro, practiquen la incineració de cadàvers. Han descendit, per onades successives, dels Balcans. Els antics colons es refugiaven momentàniament en les noves ciutadelles, lluny de les costes, o bé s’instal·laven a les valls costaneres d’Àsia Menor, des del golf d’Edremit, al nord, fins al golf d’Alexandria i a Xipre al sudest. Quios, Esmirna, Èfes són colonitzades pels grecs al voltant del primer mileni; vers el 900, els jonis ocupen una dotzena de ciutats a l’Àsia, conservant en part les tradicions religioses, artístiques i polítiques dels micénics. Entre el 850 i el 800 solament apareixen objectes d’art fenicis i siris a Creta, a Esparta, a Corint, a Egina, a Atenes: provenen del pillatge o del truc.
Un fet lingüístic
Cinc dialectes a la mateix època:
Grec septentrional o eòlic :Tessàlia, Beòcia, Eòlide
Joni: Eubea, Àtica, Cíclades, Costa d’Àsia, d’Esmirna a Milet
Arcadi-Xipriota, hereder de la llengua dels palaus micènics
El grec Occidental: Èpir, Etòlia, Fòcida, Acaia, Èlide
Dori: Est i sud del Peloponnès, Milo, Tera, Creta, Rodes, Halicarnàs
Grec septentrional o eòlic :Tessàlia, Beòcia, Eòlide
Joni: Eubea, Àtica, Cíclades, Costa d’Àsia, d’Esmirna a Milet
Arcadi-Xipriota, hereder de la llengua dels palaus micènics
El grec Occidental: Èpir, Etòlia, Fòcida, Acaia, Èlide
Dori: Est i sud del Peloponnès, Milo, Tera, Creta, Rodes, Halicarnàs
Fets polítics
Les monarquies teocràtiques i l’administració centralitzades dels micènics, els nous pastors arribats els han substituït en un règim tribal (tres tribus, phylai en principi, entre els doris, quatre entre el jonis), agrupant els clans familiars (gene) i les confraries, sota la gaita dels reis comunals, basileis. És més que mai, la Grècia dels particularismes d’algunes 200 ciutats, poleis. Cadascuna de les quals posseïa el seu llogarret, astu, el seu territori alimentari, khora, i sovint un port de mar, limen.
És impossible de creure en l’existència històrica de legisladors tals com Licurg, 809?, que hauria donat als espartants la seva constitució. Licurg és el sobrenom d’un déu oveller, “cacera-llop”. Tots els grecs, aleshores, es valen d’un sol legislador: Apol·lo, déu pastor i déu del clos, de l’assemblea, apella.
Els pagesos que no s'han vellugat del seu lloc, de vegades esdevenen serbs: són els penestes de Tessàlia, els ilotes de Lacónia, els aphamiotai de Creta, els korynephorois de Sició. Motiu de conflictes i revoltes sens fi.
És impossible de creure en l’existència històrica de legisladors tals com Licurg, 809?, que hauria donat als espartants la seva constitució. Licurg és el sobrenom d’un déu oveller, “cacera-llop”. Tots els grecs, aleshores, es valen d’un sol legislador: Apol·lo, déu pastor i déu del clos, de l’assemblea, apella.
Els pagesos que no s'han vellugat del seu lloc, de vegades esdevenen serbs: són els penestes de Tessàlia, els ilotes de Lacónia, els aphamiotai de Creta, els korynephorois de Sició. Motiu de conflictes i revoltes sens fi.
Un art testimoni: la ceràmica
A part d’algunes llances, punyals, agulles i fíbules i un quant fetitges d’argila o coure, d’aquests tres segles obscurs, no tenim res més que vasos o testos trobats sovint en les tombes a Xipre, Cnosos, Tera, Atenes, Corint, Àrgos, Beòcia i Laconia. Es distingeixen cronològicament els següents estils:
Estil submicènic: simples filats, entre el 1100 i el 1050 a.C
Estil protogeomètric: banda central feta de motius abstractes, entre el 1050 i el 900 a.C
Estil geomètric antic; zones negres i zones decorades, entre el 900 i el 700 a.C
Estil submicènic: simples filats, entre el 1100 i el 1050 a.C
Estil protogeomètric: banda central feta de motius abstractes, entre el 1050 i el 900 a.C
Estil geomètric antic; zones negres i zones decorades, entre el 900 i el 700 a.C
La qüestió homèrica
En realitat ja eren una sèrie de qüestions que ja es plantejaven els antics:
Havia un Homer, o dos Homers, o no és més que un “testaferro” o “home de palla”
Si n’hi hava un, quan ha reixit?
Els jorizonts o separatistes, els que artibueixen la Ilíada a un autor i l’Odissea a un altre, fan valer les contradiccions, les ignoràncies recíproques, les diferències de to, els diversos trets de la civilització (Per exemple, la Ilíada anomena dotze vegades més el bronze que el ferro; l’Odissea, solament tres vegades). Els unitaris, és a dir, els que defensen que sol va haver un sol autor de la Ilíada i de l’Odissea, fan valer la llibertat creadora, la identitat de la llengua i de les fòrmules, els paral·lelismes de la composició, la possibilitat de l’autor d’haver escrit amb l’alfabet de la seva vila i canta la Ilíada en la seva joventut, l’Odissea en la seva vellesa. Això explica fins i tot que un sol i mateix poeta hagi pogut procedir, al llarg de la seva vida a l’ampliació dels seus subjectes primitius, a afegir episodis i que hagi deixat als seus hereders, els homèrics de Quios, la llibertat d’introduir variants i complements. Aristarc de Samos, el millor crític e l’antiguitat, ens advertirà que la Ilíada i l’Odissea sols té un autor: Homer.
Havia un Homer, o dos Homers, o no és més que un “testaferro” o “home de palla”
Si n’hi hava un, quan ha reixit?
Els jorizonts o separatistes, els que artibueixen la Ilíada a un autor i l’Odissea a un altre, fan valer les contradiccions, les ignoràncies recíproques, les diferències de to, els diversos trets de la civilització (Per exemple, la Ilíada anomena dotze vegades més el bronze que el ferro; l’Odissea, solament tres vegades). Els unitaris, és a dir, els que defensen que sol va haver un sol autor de la Ilíada i de l’Odissea, fan valer la llibertat creadora, la identitat de la llengua i de les fòrmules, els paral·lelismes de la composició, la possibilitat de l’autor d’haver escrit amb l’alfabet de la seva vila i canta la Ilíada en la seva joventut, l’Odissea en la seva vellesa. Això explica fins i tot que un sol i mateix poeta hagi pogut procedir, al llarg de la seva vida a l’ampliació dels seus subjectes primitius, a afegir episodis i que hagi deixat als seus hereders, els homèrics de Quios, la llibertat d’introduir variants i complements. Aristarc de Samos, el millor crític e l’antiguitat, ens advertirà que la Ilíada i l’Odissea sols té un autor: Homer.
Es pot soposar que Homer, nascut a Esmirna vers el 760 i establert a Quios una mica més tard, ha concebut i composat la Ilíada entre el 740 i el 730 a.C, que ha cantat entre els aristòcrates de les grans ciutats de Jònia, especialment entre els neleides de Milet, descendents de Nèstor, que ha conegut Èfes i el Peloponnès, s’ha instruït al costat dels comerciants i dels primers colons grecs de la Itàlia meridional, ha composat a Corfú i a Ítaca l’Odissea al final del segle VIII a.C, morint en el decurs dels seus viatges (a Quios o a l’illa d’Ios?) al principi del segle VII. L’autor parla del seu art i del seu gènere de vida no solament per la boca dels aedes, sinó sobretot en els jocs de les seves imatges i en la predilecció de les escenes de la vida rural. És possible que al final de la seva vida hagi estat contemporani d’Hesíode, el qual va coneixer la seva obra i l’imita.
Tanmateix, si l’art d’aquests poemes èpics, és a dir la seva remarcable unitat, el joc de les seves imatges, la forma de descriure i certs tres de costums no pertanyen més que a la segona meitat del segle VIII, contràriament el vocabulari, les formules, la matèria, les nombroses llegendes de les quals, l’autior fa simplement al·lusió, la civilització que ell descriu, pertany als segles anteriors i especialment al segle IX, la qual cosa justificarà Heròdot de situar la poesia homèrica i hesiòdica quatre-cent anys abans de la seva època. La Ilíada i l’Odissea reenvien a un vell temps que ens fa coneixer els textos i els monuments micènics. L’arqueologia verifica cada dia que el “Catàleg de les naus”, en el cant II de la Ilíada, estableix l’estat de les vides gregues i dels reialmes bàrbars a l’època “geomètrica” (900-750).
Tanmateix, si l’art d’aquests poemes èpics, és a dir la seva remarcable unitat, el joc de les seves imatges, la forma de descriure i certs tres de costums no pertanyen més que a la segona meitat del segle VIII, contràriament el vocabulari, les formules, la matèria, les nombroses llegendes de les quals, l’autior fa simplement al·lusió, la civilització que ell descriu, pertany als segles anteriors i especialment al segle IX, la qual cosa justificarà Heròdot de situar la poesia homèrica i hesiòdica quatre-cent anys abans de la seva època. La Ilíada i l’Odissea reenvien a un vell temps que ens fa coneixer els textos i els monuments micènics. L’arqueologia verifica cada dia que el “Catàleg de les naus”, en el cant II de la Ilíada, estableix l’estat de les vides gregues i dels reialmes bàrbars a l’època “geomètrica” (900-750).
domingo, 22 de noviembre de 2009
La cuirassa d'Aquil·les
És un mirall convex del món grec al segle IX o un model de societat (Ilíada, XVIII, 468-606).
A petició de la deessa-mare Tetis, el déu forjador Hefest grava per a Aquil·leu els vuit cercles concèntrics d’una gran cuirassa polícroma: S’hi veu, des de la perifèria al centre:
El riu Ocèan que giravolta el món;
El cel, amb el sol, la lluna i les constel·lacions útils per a la navegació;
Les costes i els mars;
Una ciutat en pau (noces, justícia de clans) i una guerra (setge, emboscada);
Els treballs de la terra (llaurada, collita, verema);
La vida pastoral (bous, corders);
Dos cors de dança;
Un aede (text d’Atenea) o dos directors de dansa ;
El lloc de la música que fa girar el món és desmesuradament gran. Immediatament després de la música, ve la ramaderia. Tota la fortuna de les viles com la dels homes, la dot en particular, consisteix en ramats. S’ha fet una societat idealitzada de grans ramats: de cavalls de combat, de bous pels sacrificis, el treball i l’aliment, d’obelles (i de cabres) per a l’alimentació i els vestits, als quals cal ajuntar els porcs dels quals s’alimenten els pretendents de la casa de Penèlope a l’Odissea.
La terra és explotada per un aristocràcia de grans propietaris, que la fan treballar per un poble nombrós de manobres i infants. “Al mig d’ells el rei, mut, tenint el ceptre”. És el consell d’ancians que administra justícai, una justícia ruïnosa. El princiopi del preu de la sang està entre els seus costums. Les gents de la guerra tenen igualment consell i proposen a aquells que assetgen de compensar-los. La razzia de les tropes és la causa i la conseqüència de la guerra.
A petició de la deessa-mare Tetis, el déu forjador Hefest grava per a Aquil·leu els vuit cercles concèntrics d’una gran cuirassa polícroma: S’hi veu, des de la perifèria al centre:
El riu Ocèan que giravolta el món;
El cel, amb el sol, la lluna i les constel·lacions útils per a la navegació;
Les costes i els mars;
Una ciutat en pau (noces, justícia de clans) i una guerra (setge, emboscada);
Els treballs de la terra (llaurada, collita, verema);
La vida pastoral (bous, corders);
Dos cors de dança;
Un aede (text d’Atenea) o dos directors de dansa ;
El lloc de la música que fa girar el món és desmesuradament gran. Immediatament després de la música, ve la ramaderia. Tota la fortuna de les viles com la dels homes, la dot en particular, consisteix en ramats. S’ha fet una societat idealitzada de grans ramats: de cavalls de combat, de bous pels sacrificis, el treball i l’aliment, d’obelles (i de cabres) per a l’alimentació i els vestits, als quals cal ajuntar els porcs dels quals s’alimenten els pretendents de la casa de Penèlope a l’Odissea.
La terra és explotada per un aristocràcia de grans propietaris, que la fan treballar per un poble nombrós de manobres i infants. “Al mig d’ells el rei, mut, tenint el ceptre”. És el consell d’ancians que administra justícai, una justícia ruïnosa. El princiopi del preu de la sang està entre els seus costums. Les gents de la guerra tenen igualment consell i proposen a aquells que assetgen de compensar-los. La razzia de les tropes és la causa i la conseqüència de la guerra.
La qüestió homèrica
En aquesta ciutat, es remarca l’absència de tot clergat, de tot artesà, de tot comerciant. Aquesta representació del món és confirmada per la resta de la Ilíada i l’Odissea:
Un govern de reis, “pastor de pobles”;
Una aristocràcia de guerrers, propietaris de grans dominis i de grans ramats, i que condueixen sobre els camps de batalla el seu carro de combat;
Guardians, bovers, pastors, porquers treballen per a ells;
Els treballadors agrícoles, més o menys lligats a la terra;
Els habitants de llogarrets i dels ports forneixen l’essencial de la gernacio de remers i infants;
Alguns rars forjadors, endevins, aedes, heralds, tots treballant per a la col·lectivitat, els demiorgoi;
Un clergat lligat als seus llocs sagrats (per exemple: Dodona; el bosc sagrat d’Apol·lo a Maroneia). Ric antropoformisme difícil de definir: es creu amb els déus olímpics, però es respecten els déus locals. Com en la societat humana, els déus sobirans estaven lligats per les decisions preses en el consell i la generació de divinitats posa sense parar en qüestió la seva autoritat;
Un món dur en què solament la música posa una mica de jòia.
Un govern de reis, “pastor de pobles”;
Una aristocràcia de guerrers, propietaris de grans dominis i de grans ramats, i que condueixen sobre els camps de batalla el seu carro de combat;
Guardians, bovers, pastors, porquers treballen per a ells;
Els treballadors agrícoles, més o menys lligats a la terra;
Els habitants de llogarrets i dels ports forneixen l’essencial de la gernacio de remers i infants;
Alguns rars forjadors, endevins, aedes, heralds, tots treballant per a la col·lectivitat, els demiorgoi;
Un clergat lligat als seus llocs sagrats (per exemple: Dodona; el bosc sagrat d’Apol·lo a Maroneia). Ric antropoformisme difícil de definir: es creu amb els déus olímpics, però es respecten els déus locals. Com en la societat humana, els déus sobirans estaven lligats per les decisions preses en el consell i la generació de divinitats posa sense parar en qüestió la seva autoritat;
Un món dur en què solament la música posa una mica de jòia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
