La qüestió homèrica

En realitat ja eren una sèrie de qüestions que ja es plantejaven els antics:
Havia un Homer, o dos Homers, o no és més que un “testaferro” o “home de palla”
Si n’hi hava un, quan ha reixit?
Els jorizonts o separatistes, els que artibueixen la Ilíada a un autor i l’Odissea a un altre, fan valer les contradiccions, les ignoràncies recíproques, les diferències de to, els diversos trets de la civilització (Per exemple, la Ilíada anomena dotze vegades més el bronze que el ferro; l’Odissea, solament tres vegades). Els unitaris, és a dir, els que defensen que sol va haver un sol autor de la Ilíada i de l’Odissea, fan valer la llibertat creadora, la identitat de la llengua i de les fòrmules, els paral·lelismes de la composició, la possibilitat de l’autor d’haver escrit amb l’alfabet de la seva vila i canta la Ilíada en la seva joventut, l’Odissea en la seva vellesa. Això explica fins i tot que un sol i mateix poeta hagi pogut procedir, al llarg de la seva vida a l’ampliació dels seus subjectes primitius, a afegir episodis i que hagi deixat als seus hereders, els homèrics de Quios, la llibertat d’introduir variants i complements. Aristarc de Samos, el millor crític e l’antiguitat, ens advertirà que la Ilíada i l’Odissea sols té un autor: Homer.